Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Delegació de Catalunya.

Bestiola indesitjable o animal preuat?

El ratolí és el mamífer més utilitzat al laboratori. Fa més de cent anys que es va començar a utilitzar com a material d’experimentació i, actualment, és un patró en molts camps de la recerca biomèdica (malalties cardiovasculars, diabetis, trastorns neurològics, càncer, etc.). L’any 2002 es va donar a conèixer, amb gran expectació, la seqüència completa del seu genoma. Es tracta de la seqüència d’un mamífer i, doncs, de major rellevància científica per a l’espècie humana.

Malgrat l’associació d’aquest animal a plagues i pestes, avui en dia la presència de ratolins com a models en el laboratori no esvera a ningú. Únicament als defensors dels drets dels animals i, les seves reivindicacions han servit per orientar la investigació amb animals cap a un major benestar d'aquests.

Podria el ratolí haver somiat tantes vides paral·leles?

Un lladregot domèstic

El ratolí domèstic, conegut amb el nom científic Mus musculus, és un petit mamífer rosegador, present a gairebé tots els països. Acostuma a rondar els ambients urbans, encara que també se’l pot trobar habitant prats i boscos. De vegades pot constituir plagues nocives que arruïnen les collites o les reserves del gra, i també pot propagar malalties a través de paràsits i femtes. Malgrat que la fama d’aquest rosegador sovint ha estat associada a pestes indesitjables, el ratolí s’ha convertit en l’animal de laboratori per excel·lència de la recerca en ciències de la vida.

La “mala fama” del ratolí va fer més fàcil la seva entrada al laboratori?

Petits rosegadors

Els ratolins són petits mamífers que s’agrupen dins de l’ordre dels rosegadors, al qual també pertanyen les rates (Rattus) i els esquirols (Sciurus). Els rosegadors tenen un parell de dents incisives a cada mandíbula de creixement continu, que els serveixen per a la seva activitat rosegadora. Dins la gran diversitat de ratolins, el gènere Mus acull a una trentena d’espècies entre les quals es troben el ratolí domèstic (Mus musculus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus). Altres espècies properes són el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) o el ratolí espiguer (Micromys minutus).

Familiars i parents
Dins dels rosegadors, els ratolins i les rates pertanyen a la família Muridae. El ratolí mediterrani (Mus spretus) és una espècie mediterrània de vida salvatge, que es diferencia de ratolí domèstic perquè té una cua molt més curta i prima. El ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) és una espècie salvatge que habita a tot arreu, si bé en absència del ratolí domèstic, pot ocupar espais humanitzats. D’altra banda, la rata comuna (Rattus norvergicus) és una espècie comensal dels humans i, de manera paral·lela al ratolí domèstic, també va accedir al laboratori.

Els millors enemics
Els principals enemics del ratolí domèstic són les aus rapinyaires nocturnes i els petits carnívors com la mostel·la, el gat i el gos. A més, sembla que els dos últims haurien estat domesticats pels humans amb l’objectiu de controlar les poblacions de ratolins i evitar la seva activitat furtiva als indrets on hi ha aliments emmagatzemats. A part d’això, l’espècie humana també fa accions per evitar les entremaliadures del petit rosegador amb l’ús de productes verinosos i els habituals paranys.

Ratolí domèstic

De mida petita, no sol sobrepassar els trenta-cinc grams de pes. Té els ulls negres i petits, les orelles arrodonides i el musell punxegut. A les extremitats anteriors les mans presenten quatre dits i, a les posteriors els peus en tenen cinc. La longitud de la cua sol fer entre 7 i 10 centímetres, aproximadament la longitud del cap i el cos junts, està recoberta de pèls curts i ajuda a regular la temperatura corporal. Les femelles poden ser lleugerament més grans que els mascles i a la base del tronc presenten 10 mamelles, 6 pectorals i 4 inguinals.

El color del pelatge
El pelatge del cos del ratolí domèstic és de coloració variable. A la part dorsal, la cua i les potes, la coloració sol ser gris fosc o gris-marronós fosc. A la part ventral, una mica més clara, anant des del color crema al blanc o al blanc-grisós. En algunes poblacions, els ratolins joves poden presentar un pelatge més vermellós i es poden confondre amb els ratolins joves del ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). El color del pelatge està determinat per la interacció de varis gens (agouti, brown, dilute, pink-eye colour) que en determinen les varietats i tonalitats.

Polimorfisme cromosòmic
De manera general el ratolí domèstic té una dotació de vint parells de cromosomes (cariotip 2n: 40). Però, se sap que en les poblacions de ratolins hi ha variacions en el cariotip degut a fusions entre els cromosomes no homòlegs (fusions robertsonianes). Tot i que és difícil d’apreciar, els cariotips robertsonians tenen un efecte sobre la forma i la mida de les estructures òssies dels ratolins i, a més a més, són una barrera genètica; ja que en zones on hi ha convivència de ratolins estàndard i ratolins robertsonians (per exemple, a Barcelona) la fertilitat és menor i els híbrids són menys vigorosos.

Reproduir-se com ratolins

L’activitat reproductora en les poblacions salvatges de ratolí domèstic es dóna entre els mesos de febrer i novembre, amb variacions segons la distribució geogràfica i la disponibilitat d’aliment. Els mascles arriben a la maduresa sexual al gener i les femelles al febrer. Al març apareixen les primeres gestants. La gestació sol durar uns 20 dies i la mitjana és de set embrions per femella. El període de lactància sol durar uns tretze dies, fins que apareixen les dents incisives. En les poblacions estrictament comensals, es poden detectar exemplars sexualment actius durant tot l’any.

Al costat dels humans

Des de fa milers d’anys la vida d’aquesta espècie ha anat molt lligada a la presència humana. De manera similar a la mosca del vinagre, el ratolí es va adaptar a viure en ambients humanitzats ja que constituïen una font inesgotable d’aliment. És significatiu el fet que, a la classificació de Carl von Linné (1758), la paraula llatina Mus deriva de la paraula sànscrita Musha que vol dir lladre i, doncs, ja s’identificà el ratolí amb el seu costum de furgar en rebostos i de freqüentar les estances dels humans.

Ambients freqüentats
Les poblacions de ratolí domèstic que viuen en els habitacles humans acostumen a rondar per on puguin trobar menjar. També hi ha algunes poblacions que s’han assilvestrat i se les pot trobar en espais oberts prop dels camps de conreu. Els individus de les poblacions comensals són gairebé omnívors i solen menjar el que troben al seu abast. Les formes “salvatges”, en canvi, s’alimenten de llavors i de petits invertebrats. Els hàbits són més aviat crepusculars i nocturns, si bé és possible veure exemplars en ple dia, sobretot quan la densitat de la població és major.

Imatges

Anar a galeria multimèdia

Seqüència d'imatges del ratolí domèstic, Mus musculus. Foto: Núria Medarde González. Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia. Universitat Autònoma de Barcelona.

Ratolins al laboratori!

La vida del ratolí entre les parets del laboratori es remunta a principis de segle XX. L’any 1900, William Castle facilità l’entrada d’aquesta espècie a la Institució Bussey de Harvard, als Estats Units. Clarence Cook Little, deixeble de Castle, continuà amb entusiasme la recerca amb aquest petit rosegador realitzant estudis sobre l’herència i el càncer. De fet, Little establí els primers vincles entre les ciències biològiques i les mèdiques. Aquest lligam culminà l’any 1929 amb la creació del Jackson Laboratory i anà acompanyat d’una progressiva estandardització de les línies de ratolins. En aquesta època inicial, també s’alçaren algunes veus en contra de l’experimentació animal però, curiosament, aquestes no defensaren enèrgicament el ratolí.

Què van perdre els ratolins en el procés d’adaptació al laboratori?

Creuar ratolins

L’any 1907, William Castle va encarregar a Clarence Cook Little la cura i manteniment de diverses colònies de ratolins. Com molts investigadors de l’època, Castle i Little utilitzaven aquests rosegadors per veure si la teoria de l’herència de Mendel es complia en els animals. Per a fer-ho, utilitzaven línies de ratolins que presentaven fenotips rars, és a dir, caràcters visibles (color del pelatge, dels ulls, etc.) que fossin peculiars i intentaven esbrinar com es transmetien a les següents generacions. Sense abandonar els estudis de l’herència, més endavant, Little també estudià la qüestió del càncer, des de la perspectiva de la genètica.

Ratolins per a la genètica
A l’inici, Clarence Cook Little va realitzar estudis genètics en ratolins per tal d’identificar si l’herència de color del pelatge i dels ulls seguia els patrons de la teoria mendeliana. Little es va adonar del valor dels homozigots, en els quals els dos al·lels que determinen un caràcter són iguals. Per aconseguir ratolins que fossin homozigots a un o més caràcters, va establir els creuaments germà-germana. La primera soca de ratolí obtinguda d’aquesta manera fou dba (que tenia els al·lels del color del pelatge, dilute, d, brown, b, i non-agouti, a) l’any 1909.

Càncer en ratolins
Les primeres descripcions de tumors en ratolins les feu Abbie Lathrop, l’any 1908, qui havia observat certes lesions de la pell a algunes soques de ratolins. Abbie Lathrop i Leo Loeb, doncs, abans que Little, realitzaren els primers treballs que establien una connexió entre l’herència del càncer i certes soques de ratolins. Clarence Cook Little començà a estudiar el càncer durant la dècada de 1910. Aquest plantejà la idea que si s’entenia la susceptibilitat de desenvolupar tumors en ratolins com un fenomen que depèn de múltiples factors, llavors es podria interpretar aquests processos en els termes de l’herència mendeliana.

Animals de companyia

Aquests primers ratolins de laboratori s’obtenien de certs negocis comercials que realitzaven creuaments entre varietats rares, sobretot de pelatge, amb la finalitat de vendre’ls com a animals de companyia. És a dir, en sentit estricte no provenien directament de la natura perquè eren ratolins que es reproduïen i criaven en captivitat. Castle i Little utilitzaren algunes soques de ratolins que criava Abbie Lathrop a la Granja Granby, Machassussets, i donaren com a resultat la publicació d’un parell d’articles conjunts, als anys 1909 i 1910.

Contra l’experimentació animal
Als Estats Units els moviments anti-viviseccionistes, que es van crear a principis de segle XX en contra de l’experimentació animal, defensaren, sobretot, aquells animals que gaudien d’un lloc preeminent en la consideració social i que se suposava més susceptibles de patiment: el gat i el gos. Malgrat els intents de convertir el ratolí en un animal de companyia, en aquella època, encara va pesar força la llarga associació d’aquest animal amb la transmissió de pestes i com a causant de plagues. Un altre factor que explica l’absència d’una defensa dels ratolins és el fet que els estudis genètics que es realitzaven, en general, no requerien el sacrifici dels animals.

La institució dels ratolins

L’any 1929 es creà el Jackson Memorial Laboratory a Bar Harbor, Maine. Clarence Cook Little fou l’impulsor i director d’aquesta institució que nasqué amb el propòsit d’investigar el càncer. Little també satisfeia el desig de disposar de l’espai i finançament necessaris per a la recerca i el manteniment de les colònies de ratolins. Però, aquest laboratori es creà en el context de la depressió econòmica, originada pel crack de 1929, i ben aviat hagué d’establir estratègies per garantir la continuïtat. La venda de ratolins a altres institucions científiques fou un punt d’inflexió per a les colònies de ratolins i orientà el futur de la recerca biomèdica.

La conquesta del càncer
Durant la dècada de 1920, el càncer era una preocupació creixent en la societat americana. Little orientà la recerca amb ratolins cap aquest camp com una manera eficaç de lluitar contra la malaltia. L’objectiu era produir una àmplia varietat de tumors espontanis en les soques de ratolins i que la seva incidència fos predictible i estable. L’1 de març de 1937 aparegueren 274 ratolins a la portada de la revista Life, la qual cosa demostra la repercussió social que tingué la recerca del càncer a l’època. D’aquesta manera, Little també va fer acceptable l’experimentació amb el ratolí, ja que amb aquest nou paper millorava la seva reputació en la societat.

Link a Google Llibres: Life 1st March 1937

El Jackson Laboratory
El Jackson Laboratory va ser una iniciativa finançada per Richard Webber, Edsel Ford (fill d’Henry Ford) i Roscoe Jackson, homes de negocis de Detroit, amb l’objectiu de contribuir a la cura del càncer. Anys abans ja havien finançat el laboratori de Little quan era President de la Universitat de Michigan, però, en abandonar el càrrec la seva implicació va ser vital per a la creació del Jackson Laboratory. En un principi, la voluntat era mantenir en l’anonimat la seva participació però en morir Roscoe Jackson, just abans d’haver construït l’edifici, es va decidir anomenar la institució en el seu honor.

La venda de ratolins
L’any 1932, el Jackson Laboratory vengué els primers ratolins a una altra institució científica. Fins llavors, l’intercanvi de soques de ratolins entre institucions científiques s’havia produït de manera lliure i desinteressada. Però, la depressió econòmica que patien als Estats Units, després de la crisi de 1929, es va fer notar en els fons econòmics del laboratori. Aquesta situació va forçar l’inici de la venda de línies de ratolins i va ser un punt d’inflexió per a la institució; ja que progressivament va canviar el sistema controlat de cria i manteniment dels ratolins per un sistema industrial de producció massiva i distribució d’animals.

Animals estàndard

Un dels principals objectius de Clarence Cook Little va ser aconseguir que el ratolí fos un organisme genèticament estable per a la recerca biològica i mèdica. Paral·lelament a la instauració del ratolí com a organisme d’experimentació, es van anar estandarditzant les soques de ratolins de laboratori, tant per a la recerca genètica com per a l’estudi del càncer. Mitjançant creuaments germà-germana durant vàries generacions, s’aconseguien animals amb els mateixos gens i d’altres amb una incidència predictible de desenvolupar tumors.

Rates de laboratori
La rata comuna (Rattus norvergicus) també va viure un procés d’introducció al laboratori, de manera paral·lela al ratolí. En aquest cas, la seva instauració com a instrument per a la recerca científica està molt relacionada amb el Wistar Institute de Philadelphia. Les “Wistar Rat” eren rates estandarditzades de laboratori que es van criar i distribuir des del Wistar Institute entre els anys 1906 i 1940. Tot i que aquella institució va deixar de criar estocs a la dècada de 1960, avui en dia, el nom Wistar continua associat a rates genèticament i morfològica uniformes.

Imatges

Anar a galeria multimèdia

Foto publicitària del Jackson laboratory, d'esquerra a dreta, George Woolley, Liane Brauch, C.C. Little, desconegut i W.L. Russell. Dècada de 1940. Gentilesa del Jackson Laboratory Archives: http://library.jax.org/

Un model a semblança humana

El ratolí domèstic és l’organisme de laboratori per excel·lència. S’ha dit d’ell que és un ésser humà de butxaca. En efecte, en aquest petit rosegador es reprodueixen gran varietat de malalties humanes, s’hi fan tests de toxicitat, i s’hi assagen teràpies per al futur. Aquest vast camp de recerca fou possible, sobretot, a partir de la dècada de 1980, amb la construcció dels primers ratolins transgènics, que incorporen un gen que no és propi de l’espècie, i dels ratolins genoanul·lats o knock outs, als quals es desactiva la funció d’un o més gens. L’any 2002, es va completar la seqüència del seu genoma, molt esperada ja que hauria de permetre entendre millor el genoma humà. D’altra banda, aquest preuat animal de la recerca biomèdica continua plantejant alguns reptes pel que fa a la regulació de l’experimentació i també en relació a qüestions de biaix de gènere.

El laboratori és un altre ecosistema per al ratolí?

Model per a malalties i teràpies

Les tècniques de producció de ratolins transgènics i knock out permeten reproduir en aquests animals malalties com l’obesitat, la diabetis o el parkinson. D’altra banda, aquest petit mamífer també s’utilitza per estudiar l’aplicació de possibles teràpies ja sigui per a la regeneració de teixits, amb la combinació de cèl·lules mare i nous materials, ja sigui per a la creació de teràpies localitzades contra les cèl·lules cancerígenes que poden reduir la toxicitat de les teràpies actuals o ser una alternativa quan no hi ha possibilitat d’intervenció quirúrgica.

Transgènics i knock outs
Els gens que incorporen els ratolins transgènics poden ser per determinar l'homologia dels gens entre dues espècies o per atorgar una nova propietat com pot ser la bioluminescència que permet veure la fisiologia de l'animal "in vivo". Els ratolins knock outs s'utilitzen per conèixer la funció d’un gen d’interès i permeten produir models animals d’una malaltia produïda per la manca del gen. Els knock out totals tenen inhibit el gen d’interès a tots els teixits i durant tota la vida de l’animal. Actualment, també hi ha els knock out condicionals en els quals es pot decidir a quin teixit i en quin moment de la vida de l’animal s’inhibeix la funció del gen d’interès. La producció de ratolins transgènics constitueix un negoci que, actualment, mou milions d'euros anualment.

Ratolins obesos
L’obesitat és una malaltia que depèn de nombrosos factors (dieta, herència, activitat física, etc.) i està associada a altres malalties com les cardiovasculars o la diabetis. Entre d’altres aspectes, se sap que l’obesitat comporta una inflamació crònica de baix grau que afecta negativament la sensibilitat de la insulina i que els nivells d’algunes molècules d’aquesta ruta metabòlica, com les proteïnes kinasa (IKKε), són més elevats. En ratolins knock outs per a aquesta proteïna kinasa IKKε es redueix la inflamació i això produeix un efecte protector de l’obesitat induïda per la dieta. Amb una dieta rica en greixos els knock outs s’engreixen menys que els ratolins control.

Regenerar teixits
Algunes línies de la recerca actual amb el ratolí investiguen la possibilitat de combinar l’ús de cèl·lules mare amb nous materials biocompatibles per a la regeneració de teixits. Per veure com es produeix “in vivo” la regeneració, s’insereix en el ratolí una construcció que porta el gen luciferasa i per mitjà de tècniques d’imatge no invasives permet visualitzar el que passa amb diferents combinacions de materials i de cèl·lules mare, segons quin sigui el teixit a regenerar. Entre d’altres aspectes, s’estudia la possibilitat d’utilitzar cèl·lules mare del mesènquima adipós per a regenerar teixit ossi. Són més abundants i fàcils d’extreure que no pas les cèl·lules mare de la medul·la òssia.

Càncer: teràpies localitzades
Actualment, s’està investigant amb gran interès la possibilitat de desenvolupar teràpies diana que actuen de manera localitzada contra el càncer. Concretament, es basen en l’ús de gens suïcides, generalment enzims, que catalitzen la conversió d’una pro droga no-tòxica en un agent cititòxic a les proximitats de les cèl·lules canceroses. Entre d’altres, s’està investigant les cèl·lules mare d’origen adipós com a possible vehicle per a transportar i alliberar l’agent citotòxic en el cas de tumors de pròstata. Aquestes cèl·lules són fàcils d’aïllar i més abundants que les cèl·lules mare de la medul·la òssia.

Model en neurociències

Molts dels misteris que planteja actualment el cervell, s’exploren, abans que en els humans, en el ratolí. El comportament, els somnis o les emocions són objecte de nombroses recerques que pretenen desxifrar els mecanismes químics que les sustenten. Fins fa un parell de dècades, les rates havien estat el model per excel·lència en aquest camp per la seva intel·ligència i mida. Però la possibilitat tècnica de fer ratolins transgènics ha afavorit l’ús progressiu d’aquest últim. Els avenços en aquest camp afavoreixen el desenvolupament de teràpies en el tractament de malalties i de trastorns de la conducta.

Memòria i aprenentatge
El cervell del ratolí presenta nombroses homologies amb el cervell humà. Malgrat que algunes parts estan menys desenvolupades, molts dels mecanismes bàsics estan conservats. Actualment, grans projectes de neurociències dediquen esforços i recursos a investigar com influeixen certs estímuls i informacions sobre la memòria, l’aprenentatge i la presa de decisions. A través de l’examen dels patrons d’activitat cerebral, per exemple, intenten respondre com el cervell utilitza les informacions per guiar el comportament.

Alegria, tristesa i por
Les emocions han estat durant molt de temps atribuïdes exclusivament a l’espècie humana. Efectivament, els humans compten amb la capacitat de poder expressar o interpretar una varietat d’estats d’ànim o emocions. Però, també al ratolí se li suposa l’experimentació d’emocions a nivell bàsic. A aquest nivell, l’anàlisi de les substàncies que el ratolí secreta quan experimenta joia o tristesa; o les rutes a través de les quals s’activa la por, a l’amígdala, poden obrir nous fronts per a tractar alguns trastorns de la conducta relacionats amb el suïcidi, en el cas de la tristesa, o de traumatismes (guerra, accidents, etc.) en el cas de la por.

Malalties neurodegeneratives
El ratolí també s’utilitza com a model de les malalties neurodegeneratives. En aquest camp, la genòmica del comportament aporta valuosa informació sobre els desordres motors com la malaltia del Parkinson. Aquesta malaltia es caracteritza per la degeneració de les neurones que secreten un neurotransmissor específic, la dopamina, en els ganglis basals, i que és necessari per a la regulació dels moviments i l’equilibri. Els malalts de Parkinson arriben a perdre fins a un 70% de les neurones dopaminèrgiques de la substancia negra i el cos estriat. Entre d’altres, els ratolins knock outs del receptor D2 de dopamina desenvolupen les característiques de la malaltia del Parkinson, i s’ha vist que produeixen uns cossos similars als cossos de Lewy característics de la malaltia.

Ratolins autistes
L’autisme és un dels desordres neuropsiquiàtrics que sembla que té un major component heretable. Això fa pensar que hi ha factors genètics que juguen un rol important en la seva etiologia. De fet, algunes evidencies suggereixen que certes anormalitats cromosòmiques contribueixen al risc de l’autisme, entre elles la duplicació del cromosoma humà 15q11-13. En aquest sentit, s’han desenvolupat ratolins knock outs com a possibles models de l’autisme. Però el mecanisme molecular responsable de la fisiologia de l’autisme encara és lluny de ser complet.

Experimentar amb ratolins

Durant les darreres dècades s’ha avançat molt en matèria de benestar animal a la recerca. A nivell europeu i regional, s’han establert normatives i protocols que garanteixen una regulació de l’experimentació animal i es pot resumir amb la filosofia: reemplaçar, reduir i refinar. No s’espera que es pugui evitar l’experimentació en la seva totalitat perquè algunes recerques, per la seva naturalesa, no són viables en sistemes alternatius. L’experimentació animal, doncs, és un afer que inevitablement s’exposa a diferents postures i sensibilitats.

Reemplaçar, reduir i refinar
A nivell europeu s’ha establert una regulació i legislació sobre l’experimentació animal que pretén, primerament, substituir l’ús d’animals quan existeixen sistemes alternatius; com per exemple cultius cel·lulars, que permetin portar a terme la recerca amb les mateixes garanties. Quan la recerca només es pot realitzar en animals, la següent premissa és la de reduir el sacrifici d’animals gràcies a l’optimització del nombre d’animals necessaris per a cada recerca. En aquest cas, a més a més, cal refinar les pràctiques d’experimentació a través d’una sèrie de protocols que evitin el patiment dels animals.

Normativa vigent per a l’experimentació i el benestar animal

Espanya aplica la directiva de la Unió Europea: Directiva 86/609/CEE, desenvolupada en el Reial Decret 223/1988, i l’Ordre de 13 d’octubre de 1989 que foren derogats amb el Reial Decret 1201/2005, de 10 d’octubre, sobre protecció dels animals utilitzats per a l’experimentació i altres finalitats científiques (BOE nº 252, de 21 de octubre, p. 34367). Des del 8 de desembre de 2007 és d’aplicació la Llei 32/2007, de 7 de novembre, per a la cura dels animals, en l’explotació, transport, experimentació i sacrifici.

Catalunya fou dels territoris pioners en l’aplicació de la Directiva Europea amb la publicació de la LLEI 5/1995, de 21 de juny, de protecció dels animals utilitzats per a l’ experimentació i per a d’altres finalitats científiques (DOGC 10-7-1995) que complementava el marc jurídic existent a Catalunya per a la protecció dels animals, constituït per la LLEI 3/1988. També està vigent el Decret 214/1997 de 30 de juliol, pel que es regula la utilització d’animals per a l’experimentació i altres finalitats científiques (DOGC 7-8-1997).

Actualment la Comissió Europea ha presentat una proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell, relativa a la protecció dels animals utilitzats amb finalitats científiques. Una cop aprobada, sustituirà a la Directiva 86/609/CEE.

Ratolins femella

La major part de recerques que es fan en el ratolí en els camps de neurociències, farmacologia i fisiologia, que després es tradueixen en resultats per als humans, es realitzen únicament amb mascles. Una de les raons per les que s’utilitzen mascles és per a què els efectes de les hormones sexuals (arriben a la pubertat en 5 o 6 setmanes) no afectin els resultats. No obstant, hi ha nombrosos aspectes que, com l’ansietat o el dolor, presenten grans diferències entre sexes. Per això, darrerament es reclama la necessitat d’incloure els dos sexes en les recerques i prestar atenció a les diferències. D’aquesta manera, els resultats seran més realistes i es podran afinar els tractaments i els medicaments dirigits a humans.

Imatges

Anar a galeria multimèdia

Els ovaris constitueixen les gònades femenines i la seva funció és la producció d'hormones (com els estrògens) i gamets femenins (òvuls). A la imatge, obtinguda per microscòpia electrònica de rastreig, es mostra un tall longitudinal d'un ovari de ratolí (Mus musculus). Foto: Eduardo Roldán i Ana Olmo. Font: CienciaTK. Col·lecció FOTCIENCIA 06 CSIC-FECYT: http://www.cienciatk.csic.es

L’any 2002 el Consorci per a la Seqüenciació del Genoma del Ratolí va publicar la seqüència completa del genoma del ratolí. Aquesta es va obtenir a partir de la soca de ratolí C57BL/6J, la més utilitzada al laboratori. Té 2.600 milions de parells de bases (Mb) i és un 14% més petita que la del genoma humà que en té 2.900 Mb. En total, s’estima que conté a la vora de 30.000 gens, aproximadament els mateixos que l’espècie humana; i el 99% d’aquests gens té el seu homòleg humà. Per això, constitueix una eina clau per entendre el contingut del genoma humà. Les diferències entre el ratolí i l’espècie humana, doncs, recauen més que en el disseny de noves estratègies genètiques en la fina modulació de l’activació dels gens.

1900

William E. Castle estudia les lleis de Mendel sobre el color del pelatge en ratolins.

1902

Lucien Cuénot confirma les lleis de Mendel en animals utilitzant el ratolí. L’anàlisi del color del pelatge demostrà una dominància del carácter gris sobre el blanc en una proporción de 3:1.

1909

Clarence Cook Little, al laboratori de Castle, obté la primera soca de ratolins endogàmics dba, portadors d’al·lels recessius: dilute (d), brown (b) i no agutí (a).

1921

Little obté la soca de ratolí C57BL.

1929

Little rep finançament per construir el Laboratori Jackson a Bar Harbor, Maine, als Estats Units. Es convertirà en un referent de la recerca en el ratolí.

1940

Howard Florey, Ernst Chain y Norman George Heatley comproben la propietat curativa de la penicil·lina en el ratolí.

1961

Jacques Miller utilitza el ratolí per a determinar que en la resposta inmune intervenen tant els linfòcits com els anticossos.

1972

El Laboratori Jackson elabora la primera base de dades genètica de mamífers, precursora de la base de dades genòmica del ratolí.

1982

Richard Palmiter i Martin Evans creen el primer ratolí transgènic a l’implantar-li un gen de rata.

1987

Mario Capecchi, Martin Evans i Oliver Smithies construeixen el primer ratolí knockout.

1998

Ruyzo Yanahimachi i col·laboradors aconsegueixen clonar el primer ratolí.

1999

Es forma el Consorci de Seqüenciació del Genoma del Ratolí format per tres grans instituts d’Estats Units i Gran Bretanya.

2001

La firma privada Celera Genomics comença a vendre la seva seqüència genètica del ratolí, extreta de quatre soques de ratolí.

2002

Es publica la seqüència del genoma del ratolí i l’anàlisi genètica de la soca C57BL/6J.

2000s

S'han establert consorcis europeus i mundials (EUCOMM, KOMP, NorKOMP, IMMC...) per produir animals KO de tots els gens de ratolí i altres com EUMODIC i Infrafrontiers per fenotipar-los.